VESTUARI I EQUIPAMENT (4) "Scutum"

L'ESCUT  "SCUTUM"

era el terme en llatí per a referir-se a l'escut , encara que en temps més moderns ha derivat a un terme per a fer referència a l'escut estàndard i amb forma semi-cilíndrica que portaven els legionaris romans.

L'escut curvat de l'època de la República era ovalat, tal com es pot veure en l'altar de Cneo Domicio Enobarbo a Roma i en el monument de Lucio Emilio Paulo Macedónico en Delfos. També s'ha trobat un exemple arqueològic en Kasr el-Harit, a Egipte. Més avanci l'escut va ser evolucionant a una forma rectangular al començament de l'Imperi.

Els scuta (en plural) rectangulars, que de vegades eren convexos i de vegades plans, eren construït principalment a partir de llences de fusta superposades unides a altres i amb les vetes disposades en adreces oposades, cobertes amb cuir. Això suposa que l'escut era molt resistent i, alhora, el suficientment lleuger (d'entre 5,5 i 7,5 kg) com per a ser transportat al llarg de molt llargues distàncies.

El millor exemple que ens ha arribat als nostres dies està a Síria, i es tracta d'un scutum de,0’6 metres d'altura, una corda de 66 cm, amb una longitud al llarg de la corba de 86 cm i un grossor d'entre 5 i 6 mm. La seva forma corba li permetia encaixar bé els cops més forts, mentre que els laterals protegien millor al soldat. Les fletxes i cops enemics podien desviar-se sense arribar a copejar amb tota la seva força al legionari.

Per una altra part, el revestiment central de l'escut (denominat umbo) estava construït bé d'un aliatge de coure o de ferro. S’utilitzava de forma ofensiva, sent el suficientment pesat i dens com per a atordir o desplaçar a un oponent, la qual cosa facilitava al legionari el següent atac amb el seu gladius. Els legionaris solien avançar de forma alterna amb el scutum per a després, amb el scutum lleugerament alçat per a bloquejar a l’oponent, atacar amb el gladius. Les vores de l'escut també es folraven de metall per a major protecció, podent també ser usats de forma ofensiva.

La forma del scutum permetia les formacions compactes de legionaris. Mitjançant aquest sistema, se superposaven els escuts de manera que donessin una major protecció contra les armes que llençaven. D'aquestes possibles formacions, la més famosa és la formació en testudo, en la qual els legionaris col•locaven els escuts de front i cap a a dalt, aconseguint protecció també enfront de projectils llançats en tir parabòlic o des de l'alt (com per exemple fletxes, o objectes llançats pels defensors des de l'alt de les muralles).



Cada legionari es personalitzava el seu escut per la part interior i la part exterior utilitzaven els símbols de la seva legió tots per un igual

Els armats de Mont-roig utilitzaran l’escut ovalat personalitzat i pintat a mà el dibuix però hores d’ara encara és una sorpresa.

VESTUARI I EQUIPAMENT (3): Casc "Coolus"

CASC COOLUS:

El casc que utilitzarean en els Armats de Mont-roig seran el model Coolus Galic Són una evolució dels cascos tipus “montefortino”

Els cascos romans, coneguts com galea o cassis variaven enormement quant a la seva forma. Un dels primers a utilitzar-se va ser el casc de Montefortino, utilitzat pels exèrcits de la República fins al segle I a. C. Aquest va ser reemplaçat directament pel casc Coolus i, més tard, pel típic casc Imperial.

El casc montefortino era una còpia de bronze barata i fàcil de fabricar en massa del casc gal de ferro. Tenia carrileres que protegien la cara i un petit sortint en la part d'enrere, per a desviar cops del clatell. Era el bastant obert, no obstant això, per a permetre al legionari veure o sentir sense problemes. A partir de llavors, el model va ser evolucionant durant l'Imperi, en dissenys de ferro cada vegada més fortes i amb majors proteccions, però respectant la línia original.

No obstant això, durant el començament de la decadència en el segle III, es van començar a veure models més tancats, que protegien més, però limitaven la visió i audició del soldat, necessàries per a executar les ordres. El que tal vegada reflecteix una pèrdua de la disciplina i entrenament necessaris per a executar els moviments en combat, ordenats pels instruments musicals, o una simplificació o empobriment de les mateixes.

Les constants crisis econòmiques van obligar a introduir un model diferent, fet en dues peces unides per un reforç o cresta metàl•lica. Es va fer habitual com molt tard en el segle IV, sent més econòmic i trencant definitivament amb la tradició del montefortino.

VESTUARI I EQUIPAMENT (2): "Caligae"

CALIGAE:

Les caligae eren les sandàlies pesades típiques dels soldats legionaris i auxiliars romans durant tota la història de la república i l’imperi.

Estaven fetes de cuir, lligades des del centre del peu fins a la part superior del turmell. Addicionalment, s’afegien claus de metall a les soles , amb tres propòsits:

• Reforçar el calçat.

• Donar una millor tracció al soldat.

• Convertir la sandalia en una possible arma a la meitat de la batalla.

Per suggeriment del nostre amic Jorge de l’empresa Armillum. Les nostres caligae no portaran claus de metall a les soles, donat que per caminar pels carrers es un xic dificultós alhora que complicat per les relliscades. Tal com expliquen les cròniques que va passar als soldats romans en l’assalt al temple de Jerusalem, on el sòl de marbre polit va fer relliscar a un centurió.

Aquest es l’únic material que ha de pagar cada persona que vulgui fer d’armat amb nosaltres. Creiem que han de ser molt personals per  qüestions de talla de la sandàlia i també per higiene . Estan fabricades per un artesà de  Mora d’Ebre.

VESTUARI I EQUIPAMENT (I): "Lorica segmentata"

LORICA SEGMENTATA:

Al llarg de les properes setmanes anirem analitzant cadascuna de les peces i els elements de l’equipament dels Armats de Mont-roig. Avui parlarem de les cuirasses que portarem. El model que varem escollir seguit el criteri de reconstrucció històrica va ser l’anomenat “lorica segmentata”

Aquest tipus d'armadura personal va ser l'utilitzat principalment per les legions de l'exèrcit romà durant els primers segles del Principat. Encara que el terme lorica segmentata no es va introduí fins al segle XVI, ja que el terme original llatí específic ens és desconegut.

L'armadura en questió, consisteix en una sèrie de bandes amples metàl•liques (de ferro o bé acer) unides amb corretges de cuiro internes. Les bandes estaven disposades horitzontalment sobre el tors, superposant-se la més alta sobre la més baixa, i envoltaven el cos en dues meitats, que es fixaven a la part frontal i a la part posterior. La part superior del cos i les espatlles quedaven protegits per bandes addicionals i plaques pectorals i dorsals. La forma de l'armadura permetia desar-la de forma molt compacta, ja que es podia separar en quatre seccions.

La lorica segmentata es va començar a utilitzar a començaments del segle I i va ser l'equipament habitual dels legionaris fins el segle III, quan va ser substituïda, en general, per la lorica hamata, un tipus de cota de malla. Durant la seva època d'ús generalitzat només formava part de l'equip dels legionaris, mentre que les tropes auxiliar (auxilia) duien lorica hamata o lorica squamata. De lorica segmentata s'han identificat diversos tipus o variants, les més clares de les quals duen els noms del lloc on s'han identificat: el tipus Kalkriese (ca. 20 aC a 50 dC), el tipus Corbridge (40-120), el tipus Newstead (120-250) i el tipus Alba Iulia (possiblement del segle III).

Dins la campanya “Apadrina una peça” ara per ara l’Associació de veïns “Muntanya Roja” de Mont-roig ja ha apadrinat una lorica segmentata des de aqui els hi donem les gràcies per la seva aportació.