L'ESCUT "SCUTUM"
era el terme en llatí per a referir-se a l'escut , encara que en temps més moderns ha derivat a un terme per a fer referència a l'escut estàndard i amb forma semi-cilíndrica que portaven els legionaris romans.
L'escut curvat de l'època de la República era ovalat, tal com es pot veure en l'altar de Cneo Domicio Enobarbo a Roma i en el monument de Lucio Emilio Paulo Macedónico en Delfos. També s'ha trobat un exemple arqueològic en Kasr el-Harit, a Egipte. Més avanci l'escut va ser evolucionant a una forma rectangular al començament de l'Imperi.
Els scuta (en plural) rectangulars, que de vegades eren convexos i de vegades plans, eren construït principalment a partir de llences de fusta superposades unides a altres i amb les vetes disposades en adreces oposades, cobertes amb cuir. Això suposa que l'escut era molt resistent i, alhora, el suficientment lleuger (d'entre 5,5 i 7,5 kg) com per a ser transportat al llarg de molt llargues distàncies.
El millor exemple que ens ha arribat als nostres dies està a Síria, i es tracta d'un scutum de,0’6 metres d'altura, una corda de 66 cm, amb una longitud al llarg de la corba de 86 cm i un grossor d'entre 5 i 6 mm. La seva forma corba li permetia encaixar bé els cops més forts, mentre que els laterals protegien millor al soldat. Les fletxes i cops enemics podien desviar-se sense arribar a copejar amb tota la seva força al legionari.
Per una altra part, el revestiment central de l'escut (denominat umbo) estava construït bé d'un aliatge de coure o de ferro. S’utilitzava de forma ofensiva, sent el suficientment pesat i dens com per a atordir o desplaçar a un oponent, la qual cosa facilitava al legionari el següent atac amb el seu gladius. Els legionaris solien avançar de forma alterna amb el scutum per a després, amb el scutum lleugerament alçat per a bloquejar a l’oponent, atacar amb el gladius. Les vores de l'escut també es folraven de metall per a major protecció, podent també ser usats de forma ofensiva.
La forma del scutum permetia les formacions compactes de legionaris. Mitjançant aquest sistema, se superposaven els escuts de manera que donessin una major protecció contra les armes que llençaven. D'aquestes possibles formacions, la més famosa és la formació en testudo, en la qual els legionaris col•locaven els escuts de front i cap a a dalt, aconseguint protecció també enfront de projectils llançats en tir parabòlic o des de l'alt (com per exemple fletxes, o objectes llançats pels defensors des de l'alt de les muralles).
Cada legionari es personalitzava el seu escut per la part interior i la part exterior utilitzaven els símbols de la seva legió tots per un igual
Els armats de Mont-roig utilitzaran l’escut ovalat personalitzat i pintat a mà el dibuix però hores d’ara encara és una sorpresa.
